Riera de Gaià), Antonio Dalmau (La Nou de Gaià), Joan Queralt (El Catllar) i

Jose de Montoliu Togores (Barcelona).

I quina era la situació del projecte llavors? Doncs la mateixa entitat informava que l’ordre d’execució del pantà

está en suspenso en espera de la aceptación y cumplimiento por parte de los agriculturos interesados de determinadas condiciones de índole económica fijadas por aquella Dirección general (d’Obres Hidràuliques del Ministeri d’Obres Públiques) que no consideran aquéllos aceptables por excesivos, sobre todo después del extraordinario aumento que debe sufrir el primitivo presupuesto de la obra después de los varios años transcurridos, en virtud de las anormales circunstancias atravesadas, pues el proyecto data desde antes de nuestra guerra (...)11

En un article de la Comunitat de Regants de La Riera de Gaià expliquen que es conserven documents de la Comunitat de l’any 1943. El 1946 la Delegació de Serveis Hidràulics dels Pirineus Orientals va presentar un nou projecte de pantà previst a l’”estret del Cardenal”, a Salomó. El 29 de juliol de 1959 el Ministeri d’Obres Públiques va declarar legalitzada la Comunitat de Regants de La Riera per a l’aprofitament de l’aigua del Gaià. El 1971 l’empresa ENATSA va començar a bellugar fils per construir la presa del Gaià a l’alçada del barranc de la Renal, al terme de El Catllar. A partir d’aquí la Comunitat de Regants va haver de lluitar fort per no perdre els drets que tenien sobre l’ús de l’aigua del riu. El Ministeri d’Obres Públiques va atorgar una part del cabal per a la refineria que ENATSA tenia a Tarragona. Després d’una impugnació de la Comunitat, ENPETROL, successora d’ENATSA, va acabar finançant la construcció de les sèquies per als regants.12 El pantà es va inaugurar el 1975 deixant sec el tram final del riu, entre El Catllar i Tamarit.

11 Estatuts, núm. 1048, Fons d’Associacions, Arxiu Històric de Tarragona.

12  La Riera Dia a Dia, núm. 2, segon trimestre del 1997.

i preservats per aquests mars antics. Les deformacions que veurem són el
producte de les inestabilitats sofertes posteriorment. I els relleus que avui dia
veiem són el resultat de les erosions més recents, produïts o induïts per la
nostra pobra i petita xarxa fluvial/torrencial, durant el darrer milió i escaig
d’anys.
Sense voler entrar amb interpretacions tècniques, la sola observació de les
diferències de materials ha de facilitar que ens qüestionem el perquè de la
diversitat de les roques.
D’aquesta manera començarem fent un tomb quasi sencer al turó del castell i
antic poble de Tamarit, començant a la cala Jovera: És l’itinerari numero 1.
Continuarem amb un recorregut més llarg pel camí peatonal que ronda el litoral
del PEIN de La Mora: Itinerari numero 2. El darrer itinerari es centra en
l’observació de la pedrera romana del Mèdol, amb la seva majestuosa agulla
preservada fins avui: Itinerari numero 3.
Qui vulgui entrar en qüestions més paleontològiques i paleogeogràfiques, al
final afegim articles que se solen poder consultar per Internet (Acta Geològica).
Altres articles són disponibles a biblioteques públiques.
1 Per una primera aproximació recomanem encara la Geografia de Catalunya vol I , editorial Aedos.
La Figura següent mostra la situació dels tres itineraris geològics proposats.
ITINERARI 1
Cala Jovera- Creu de Tamarit - Platja de Tamarit.
Parada 1: Punt de partida. Illot de Cala Jovera.
Parada 2: Talús de la Cala Jovera
Parada 3: Pedrera antiga
Parada 4: Costat de ponent de la Creu de Terme de Tamarit.
Parada 5: Costat de llevant de la Creu de Terme de Tamarit.
Parada 6: Platja de Tamarit.
Parada 1: Punt de partida. Illot de Cala Jovera,2 veiem les lumaquel·les, roques
fetes per acumulació de restes fòssils marins, com els que veiem a la Roca de
Gaià, amb petxines,(1) fragments d’eriçons, formats en una platja molt activa i
“biològica”.
1
Parada 2: Talús de Cala Jovera , on es presenten les restes de fòssils més
triturats. En el talús hi ha alguna vegada uns plans més carbonatats , producte
de la presència de certes superfícies de trencament o diàclasis.
2 Sabem per contextualització geològica que no ens trobem gaire lluny de la base entre el mesozoic i els primers
materials terciaris, miocènics, que es varen dipositar en aquest context.
1
Parada 3: Pedrera antiga, on s’explotava la calcarenita miocènica, la mateixa
pedra del Medòl, i la mateixa o gairebé la mateixa d’Altafulla o de la pedrera
actual de Calafell: Pedra sorrenca, tipo gres d’elements carbonatats, a
semblança del marès mallorquí, denominable normalment com calcarenita.
Aquesta calcarenita està formada per les mateixes restes orgàniques fòssils
que els anteriors nivells de lumaquel·les, però amb els components més reduïts
de mida, més triturats i cimentats, amb algunes possibles aportacions de sorres
de quars. En aquest aflorament resten algunes estructures sedimentàries (1) i
destaquen petites cavitats sin-sedimentaries. (2).
Destaquen també les traces dels tallants o punxons que s’usaven per delimitar
els blocs de roca a extreure. Aquestes traces són arquejades marcant el gir i
situació del braç del picapedrer.
Baixant cap a la creu de Tamarit, on es divideix el camí, apareix un ampli
aflorament de calcarenites i lumaquel·les diverses que formen una estructura
antiforme tal com es pot veure en l’Esquema 1. Podem comentar dues parades
d’aquest tall de detall que té sols una cinquantena de metres de llarg:
2
1
Parada 4: Costat de ponent de la Creu de Terme de Tamarit. Nivells de
calcarenites a la base, amb una superfície d’erosió ondulada (1) molt vistosa,
que denota una activitat del fons marí molt intensa. Emplena aquesta superfície
d’erosió un petit nivell de calcarenites que passa ràpidament a lumaquel·les (2).
Destaquem una petita falla (3) que desploma el bloc de ponent.
Parada 5: Costat de llevant de la Creu de Terme de Tamarit. Es presenta una
base de calcarenites groguenques (1) de gra fi estratificades, a cops
ondulades, que van a “topar” a l’esquerra amb una altra falla (2) en aquest cas
inclinada al SE uns 55 graus com marca la carpeta, i on per damunt d’aquest
pla hi ha tot el gruix de lumaquel·les (3) de gra més gros i cimentades.
1
3 2
3 2 1
2
Aquesta mena de fractures o falles o similars, són les responsables que turons
com Tamarit o la muntanya de Sant Joan3 s’aixequin arran de mar, deixant
darrera seu els corredors per on transcorre la CN 340, és a dir, la pròpia Via
Augusta.
En resum, en l’esquema 1 es pot veure una interpretació d’aquest sector de
l’itinerari. Cal remarcar l’ample estructura antiforme o anticlinal dels materials
miocènics presents.
Parada 6 , platja de Tamarit: Dintre de l’aspecte caòtic o massiu del rocam
s’observen uns nivells de lumaquel·les, (1) molt riques en fòssils, semblants als
que veiem a l’illot de Cala Jovera, amb un tram superior d’elements més
grollers (2) i/o calcirudítics.
Destaquem dues observacions:1) un racó o cova on es preserven còdols de
quan el riu i la platja podien estar a aquest nivell, o restes d’un temporal o
“gainada”(3).
2) La presència o estança de la gent a la platges al peu de talussos no deixa
d’ésser un risc que caldria avisar.
Vegi´s l’esquema 2 per a situar els materials observables a la platja de Tamarit
i Cala Jovera.
3 Així com els relleus dels Munts entre Altafulla i Tamarit.
1
2
3


ITINERARI 2.
Cami de ronda de La Mora.
(Camí de ronda peatonal arran del PEIN i retorn per c/Baix Bergadà)
Per anar des de Tamarit fins aquest camí peatonal, s’hi pot accedir a través del
bosquet que volteja el litoral, o bé voltant amb vehicle per l’accés habitual de la
urbanització de Tamarit, passant per la urbanització de La Mora.
Parada 1: Encreuament carrer Baix Bergadà - Camí peatonal.
Parada 2: Talussos del camí peatonal, vora Cova del Manelet.
Parada 3: Talús del carrer Baix Bergadà
Parada 4: Fonaments de la tanca de la parcel·la.
Parada 5: Talús del carrer Baix Bergadà.
Parada 1. Encreuament carrer Baix Bergadà - Camí peatonal.
Ens trobem en nivells més moderns (més alts estratigraficament) de la sèrie
miocènica, una mica més tranquil·la i ben estratificada: A la base hi ha un nivell
de calcarenites (1) (dos metres) amb laminació i bioturbades. Damunt hi ha
uns pocs metres de calcisiltites (2) que es desfan sota el bosquet, i coronant-ho
tot, en el petit cingle, afloren les calcarenites roges (mig metre) i lumaquel·les
cimentades (3) (vora tres metres).
Parada 2. Talussos del camí peatonal, vora la Cova del Manelet.
Passada la vertical de la cova litoral del Manalet, hi ha un extens i espectacular
aflorament de calcarenites amb força càrrega de fòssils, que presenten un
nivell (superior a la foto) amb una estratificació encreuada formada per nivells
successius que van sobreposant-se com aports dins d’una duna (en aquest cas
subaquàtica), que va conformant-se fins un moment que resta recoberta per
altres episodis. El conjunt està basculat suament capa la cala de La Mora.
3
2
1
En l’esquema 3 es presenta un tall de detall amb una interpretació litològica
més detallada i, en part, interpretat sedimentològicament.
Parada 3. Talús del carrer Baix Bergadà
Aquest aflorament no està tan lluny del punt anterior (hem donat una volta,
veure el mapa) i per això no es estrany que el rocam s’assembli a l’anterior.
Aquí són calcarenites més homogènies (1) amb una estratificació igualment
encreuada (tipus dunar) vers llevant. En detall hi ha plans de ruptures
(diàclasis) (2) amb reompliments de calcària.
Parada 4 . Fonaments de la tanca de la parcel·la.
Sota el muret es presenten materials complexes, lumaquel·les i calcirudites
calcarenites, amb moltes restes fòssils.
2 1
Parada 5 . Talús del carrer Baix Bergadà.
Aquest extens aflorament de calcisiltites i calcarenites molt fines (1) denoten
nivells més apartats de la línia de costa, més tranquils i sediments molt més
fins que els anteriors. La excavabilitat d’aquests materials és aprofitada per
nidificar-hi els abellarols, com es pot veure. En la foto (extrem dret de
l’aflorament) es talla una falleta (2) ben diferenciable.
Després d’aquesta darrera parada podem tornar a la primera parada i dirigirnos
a visitar l’extens aflorament que ens varen deixar els romans a la seva
pedrera del Mèdol, que mereix un altre capítol.
1
2
2

ITINERARI 3.
PEDRERA DEL CLOT DEL MÈDOL.
Per anar des de La Mora o Tamarit fins el Clot del Mèdol4 s’hi pot accedir des
del pont peatonal que creua l’autopista AP-7, o per l’accés des de l’aparcament
de l’àrea de Servei de la pròpia autopista.
Es tracta de la pedrera romana més gran servada a l’entorn de les moltes
extraccions romanes que abastien les obres i muralles de Tarraco. Això
s’explica per tractar-se del sector on apareix el rocam més regular i de qualitat.
El clot amida un centenar de metres de llarg per uns cinquanta d’ampla, per
una vintena de fons com a màxim, havent-se valorat el volum conjunt explotat
en vora 75.000 metres cúbics de rocam.
Recentment s’està excavant i traslladant el munt de carreus rebutjats o en
trànsit, amuntegats que es conservaven entre la carretera nacional i el traç de
l’autopista. Sols d’aquest munt, a part de les extraccions més recents i
medievals, s’han comptat més de 4.000 blocs o carreus, disposats en uns 4 a 5
nivells sobreposats.
Els carreus romans extrets del Clot del Mèdol. Al fons Altafulla.
4 La mateixa toponímia de Mèdol, denota la seva importància, a semblança de les grans pedreres romanes del Bierzo ,
les Medules, les majors explotacions aèries de la península fins fa pocs anys, d’on els romans extreien l’or pel rentat
dels llims i sorres que arrossegaven fent-hi passar salts d’aigua.
Parada 1: Mirador superior del Clot
Parada 2: Entre l’agulla fins la paret de llevant. (Tall A de l’esquema 4)
Parada 3: Paret de ponent. (Tall B de l’esquema 4)
Parada 4: Extrem nord del Mèdol. (Tall C de l’esquema 4)
Parada 1: Mirador superior del Clot
El mirador queda a llevant del Clot. Veure l’esquema 4.
Des del mirador construït per Autopistes, propietària dels terrenys del Mèdol, i
declarats Bé d’Interès Cultural, es pot tenir una visió global de la pedrera. A mà
dreta i per damunt del mirador encara resta l’esgraonat d’una probable i inicial
pedrera romana.
L’agulla d’uns setze metres d’alçada, mostra les estructures sedimentàries que
s’observen en la paret del fons. Vegi’s la superfície d’erosió ondulada (s.e.) i
l’estratificació de les calcarenites (e).
Parada 2. Entre l’agulla fins la paret de llevant. (Tall A de l’esquema 4)
Per accedir al Clot es passa per una arcada feta actualment per l’ajuntament de
Tarragona, que gestiona l’espai, trobant ràpidament l’agulla del Mèdol, rocam
no extret pels romans per a indicar el terreny inicial. Es diu que s’usava per
amidar les extraccions realitzades, però tal volta era la manifestació del seu
poder material davant la població i cara el futur.
En l’esquema 4 es veuen els talls seriats de la pedrera.
e
s.e
s.e
1
La paret de ponent mostra una fractura probablement sin-sedimentaria (1)
donat que s’esmorteix ràpidament, producte de l’acomodació del material en
dipositar-se.
Aquesta paret de llevant, el costat obac, mostra les calcarenites molt alterades,
degradades eòlicament, com a “taffoni”, o “nius d’abelles”,(1) estructures
alveolars realitzades pel vent, en materials sorrencs que tenen diferències de
cimentació.
Parada 3. Paret de ponent. (Tall B de l’esquema 4)
Endinsant-nos per la pedrera, podem observar les parets amb els rastres
deixats dels antics picapedrers.
1
També la pluja i els seus degotalls erosionen les parets de les calcarenites.
La superfície d’erosió (s.e) en aquest sector , com s’inclina vers ponent, es pot
observar en la base de la pedrera.
En l’esquema 4 es mostra com tot el conjunt de materials miocènics estan
basculats vers l’oest, és a dir, vers la Tarraco, a on anaven destinats i dirigits
els seus carreus.
Parada 4 . Extrem nord del Mèdol. (Tall C de l’esquema 4): El sector nord del
Mèdol és el menys visitat, però bé mereix una atenció aquest tram superior de
la sèrie local, doncs es mostren unes estructures i erosions espectaculars. Tant
a un costat com a l’altra del perfil C, hi ha estructures similars, però amb
erosions diferents, en funció del microclima del lloc.
s.e
s.e.
2
1
Els estrats (1) de calcarenites bioclàstiques es disposen de forma
subhoritzontal per sobre de la superfície d’erosió (s.e.) (indicats per la barra
métrica), mentre que per sota de la mateixa, mostren una estructura interna de
estratificació encreuada (2) a gran escala, indicadora d’un règim dunar
subaquàtic molt característic i extens en molts paratges del miocè d’aquest
entorn.
Detall de les calcarenites amb restes d’equinoderms esclafats però conservant
l’exoesquelet fossilitzat.

Petit Glossari litològic.
Més enllà de la terminologia perduda del nom de les terres i les roques ( pedra
del Mèdol, pedra d’Altafulla i pedra de Calafell, que serien similars, es a dir,
calcarenites , en el seu origen i característiques molt agermanades al marés
de Mallorca i Menorca), volem fer un petit recordatori terminològic:
Lumaquel·la: Roca clàstica, normalment carbonatada, formada majoritàriament
per restes de conquilles de lamel·libranquis i gasteròpodes, i que tenen una
fracció orgànogena superior al 10% de mida major a 2 mm, i units amb ciment.
Calcarenita: Roca on predomina restes detrítics diferenciables, d’origen orgànic
o no, en mides inferior a 2 mm i superior a 1/16 mm, es a dir que es veuen bé
els grans i on el ciment d’unió d’aquests grans ( calcaris o silicis) es de tipus
carbonatat. Si el ciment i/o els components son predominantment silicis es sol
parlar de gresos i alguna vegada d’arenites.5
Calcisiltita:Es tracta de una roca similar a l’anterior però de mida de gra per
sota, és a dir majoritariament de mida llim (entre 1/16 i 1/126 mm), es nota la
llimositat al tacte, però cal usar una lupa per veure els grans en particular.
5 Aquest terme de calcarenita, tant freqüent, al Camp de Tarragona, el podríem afegir o comparar també amb el
d’arenita, equivalent a un gres o roca sorrenca, termes que es van imposant, per exemple en les descripcions
arqueològiques o arquitectòniques.
Calcirudita: Roca calcària on predomina ( >50 %) restes detrítics diferenciables,
d’origen orgànic o no, en mides superiors als 2 mm ( fracció rudita ). En aquest
sentit hi són inclosos els microconglomerats, conglomerats, bretxes calcàries,
etc, que tenen altres significats litològics o de gènesi.
Altres termes lítics locals, com “roca viva” i “tapàs o “saldó” equivalen a
Altafulla, al calitx el primer terme i a la roca flonja local, els darrers termes:
Com per exemple a les calcisiltites a calcarenites molt fines i poc cimentades,
presents sota l’era del Senyor.
Els altres termes usats en aquest article (estratificació, diàclasi, falla, Miocè.. )
són més habituals i trobables en els diccionaris normals.
Bibliografia general:
Carreras J, Garriga E.:(1.992). El Mèdol. Acta general d’un espai peculiar.
Col·lecció L’Agulla. Edicions El Mèdol.
Carulla Gratacòs N.(1996). Els materials del subsòl d’Altafulla: història i
estructura geològica. Est. Altafullencs num.20. 1996. CEA.
DDAA. (1986) Història Natural dels Països Catalans : Vol II : Geologia II,
especialment ( pag 318-321)
Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental. Universitat Autònoma de Barcelona:
(2002 aprox.). El Mèdol. Publicació de la Fundació Abertis. No consta any.
Institut d’Estudis Catalans: (1997): Diccionari de Geologia.
Solé Sabaris et al. (1958): Geografia de Catalunya. 4 Volums. Ed. AEDOS.
Barcelona.
Bibliografia especialitzada:
Cabrera, l , et alt (1991): El registro sedimentario miocénico en los semigrabens
del Vallès-Penedès y de El Camp: organización secuencial y relaciones
tectónica sedimentación. Libro-guía Excursión nº 4, I Congreso del Grupo
Espanyol del Terciario,Vic, 132 pp.
Gibert J.M. de, Martinell J.,Domenèch R ( 1994): El Mioceno marino entre las
playas de L’Arrabassda y El Miracle (Tarragona): aspectos paleontológicos e
implicaciones sedimentológicas. Acta Geològica Hispànica, t. V nº 29, pag 133-
148.
De Porta,J. (1971). La estratigrafia del Mioceno entre Altafulla y Torredembarra
(Provincia de Tarragona). Acta Geològica Hispànica, t .VI nº 2,pag 61-64.
De Porta J., et al: (1985): Aportaciones a la paleontología del Mioceno de
Tarragona. Bio y cronoestratigrafia de la sección de Casas Virgili (La Riera).
Estudios Geológicos, num 41, pag 77-83.
Esteban Cerdà M. , Santanach Prat P.: (1974). Deslizamientos gravitacionales
y olistostromas miocenos en el bajo Gaià y Campo de Tarragona. Acta
Geològica Hispànica, Año IX, nº 4, pag 117-126.
Gibert J.M. , et alt: (1994): El Mioceno marino entre las playas de
l’Arrabassada y El Miracle (Tarragona): aspectos paleontológicos e
implicaciones sedimentológicas. Acta Geológica Hispànica v. 29, num 2-4, pag
133-148.
Gonzalez Donoso, J.M. (1986) : Precisiones sobre los foraminíferos plantónicos
de Casas Virgili (La Riera). Estudios Geológicos 42, 349-353.
Solé Sabaris L., (1957) Sobre la edad del Mioceno Continental del Campo de
Tarragona. Sesión del 24 de enero de 1957.Memorias de la Real Academia de
Ciencias y Artes de Barcelona:numero 659.Tercera época.
Trilla Arrufat J. , Obrador A. (1973) Ambientes sedimentarios en el Mioceno del
Baix Camp de Tarragona. Acta Geológica Hispànica, T. VIII nº 1, pags 21-24.